On són els zombis?

Sembla que el boom dels zombis s'ha acabat o, si més no, a baixat una mica. Des de la seva estrena al 2010, The Walking Dead ha evolucionat. Les primeres temporades buscaven explicar la història d'un grup de supervivents contra els zombis, però a poc a poc això ha canviat, i molt.

Ja van per la setena temporada i els no morts han perdut tot el protagonisme. Cada cop hi ha més violència entre les persones vives. Veure com maten a un zombi és normal, als espectadors ja no els impressiona perquè és el pa de cada dia. Ara bé, matar a altres persones sembla que també s'ha tornat senzill i que es justifica perquè s'ha de sobreviure. El perill són les persones que lluiten pels recursos i n'hi ha que són pitjor que els altres. La pregunta que em faig és, quin sentit té que la sèrie es digui The Walking Dead quan els zombis són el menys important? La ficció s'ha transformat en un espiral de violència per salvar la vida i això és el que deu agradar als seus seguidors i està bé que s'hagi adaptat al públic.

Per una banda, vull destacar l'evolució que hi ha entre la sisena i la setena temporada (s'està emeten). Per primer cop, després de molts episodis, moren personatges importants i crec que ajuda a fer avançar la trama i als altres personatges, ja que s'havien quedat estancats. Tot i que la setena temporada ha començat bé, a diferència dels primers episodis de la sisena que són avorrits (fan voltes sobre el mateix tema i no arrenca mai, però quan ho fa, s'ha de dir, que ho fa bé). Potser un dels problemes que té és la llargada de les temporades, han passat de tenir sis episodis a la primera a setze. Això provoca que hi hagi episodis innecessaris que es fan pesats.

En definitiva, el canvi que ha fet la sèrie al llarg de les set temporades és clar. Ja no volen explicar la causa de l'apocalipsi zombi, sinó que de tan en tan en maten algun mentre lluiten contra els vius per sobreviure, sembla que és el que el públic vol. M'agradaria acabar, però, amb una crida als guionistes perquè matin en Carl. És un personatge que no suporto, no serveix per res, només per molestar igual que la seva mare. Ha arribat un punt, tot i que crec que sempre ha estat així, que és un personatge que cansa. Ja està, aquesta és la meva petició i necessitava expressar-la.

S.

Llarga vida a la reina

No hi ha dubte que les millors sèries, sobretot en tema de vestuari i decorat, són les d'època. La majoria d'elles estan basades en fets reals, la vida d'alguns reis o guerres que ha patit Europa o Estats Units. Personalment, em costa engaxar-me a aquest tipus de ficció, però m'alegra dir que m'ha passat. Ni més ni menys m'ha passat amb The Crown, una sèrie de Netflix que explica la vida de l'actual reina d'Anglaterra, Isabell II.

El que em va cridar l'atenció va ser el fet que explica la vida d'una reina que encara està viva i que és la més coneguda al món. La monarquia sembla llunyana, d'una altra època o ens sona dels llibres d'història. Però no podem oblidar que encara n'hi ha moltes a Europa i que han tingut, i tenen, un paper important en el funcionament del món. Deixant això de banda, The Crown explica la dificultat per escollir entre la família i la corona. Com una dona arriba al poder sense esperar-ho i sense saber com funciona. La sèrie, doncs, explica com Isabel II va haver d'aprendre tot això, com compaginar la seva vida personal amb la corona, però sobretot, com va posar el benestar de la institució monàrquica per damunt d'ella i la seva família. La reina Isabel II va acostar la monarquia al poble, va restaura la il·lusió, però a costa de què? L'ascens al poder no és fàcil i encara menys si vas encontra dels que t'estimen.

Així doncs, The Crown fa un retrat de la reina i la seva família, des del marit fins a l'oncle que va abdicar. Tot això barrejat amb la política de l'època i tots els fets històrics creen una sèrie intrigant que no es mossega gaire la llengua en alguns temes (no es mostra res explícit, però si que s'insinuen relacions sexuals entre la reina i el seu marit). A més a més, i és una cosa que m'ha fascinat, el vestuari és espectacular. Està clar que Netflix ha invertit bé els diners, tot i que no només amb això sinó també amb bons actors com Matt Smith (el Doctor a Doctor Who) que dóna un toc d'humor i humanitza al personatge d'Isabel II, o l'actriu Claire Foy que interpreta a la reina d'una manera extraordinària.

Per tant, és una sèrie que agradarà als amants de Downton Abby o The Tudors, però demano als més escèptics, com jo, que li donin una oportunitat perquè és realment captivadora. A part que tens la possibilitat d'aprendre o recordar una mica d'història contemporània.



S.

El llop atrapa la presa

Avui m'agradaria tornar a parlar de Penny Dreadful, una sèrie que amaga molts misteris i personatges inquietants. La sèrie consta de tres temporades, com va dir el seu creador és com un sonet. Un sonet que tracta temes com la mort, l'esperança, l'amor i la venjança. És una sèrie que sap embolcallar temes durs amb un aire misteriós, un aire que fa sonar una alarma dins el teu cap que et diu "vigila, no et confiïs". Crec que és un dels seus encants, a part dels grans personatges que et  permeten entrar dins la història o, més ben dit, històries perquè la trama principal sempre va acompanyada de trames més petites. 

D'aquestes trames m'agradaria destacar el paper de la Lily (Billie Piper), una dona que lluita per satisfer les ganes de venjança que comença amb la seva vida anterior. La Lily canalitza tota la seva ràbia cap als homes; uns homes que tracten a les dones, sobretot a les prostitutes, com un animal, les piquen, les insulten i les degraden. Això són injustícies que ella combat amb sang i mort i intenta fer arribar la seves idees a altres dones que han patit com ella. Es podria dir que és un tipus de feminisme, molt radical. Però la Lily, igual que la Vanessa (Eva Green), són dos dones que han patit el rebuig i el menyspreu de la societat, una societat on les dones han de mantenir una aparença. Per tant, els personatges femenins són personatges molt forts i que lluiten contra els seus dimonis. En el cas de la Vanessa, la protagonista i la que porta el pes de la trama principal, ha de lluitar per conservar la seva fe amb Déu. Aquesta es veu amenaçada per Lucífer i, en moltes ocasions, es veu temptada per passar al costat fosc. Així doncs, la sèrie es fonamenta en la lluita entre Déu i el Dimoni, una lluita que marca des del primer episodi la vida de la protagonista. 

En general els personatges es complementen els uns als altres, tots estan lligats d'alguna manera i cada un ensenya un món diferent. Hi ha moments de la sèrie on els episodis es prenen el seu temps per explicar algun fet. La majoria, per no dir tots, es centren en la figura de la Vanessa i en moments del seu passat que l'han portat a on estar ara. Ara bé, els dos últims episodis, es precipiten. De cop, després de recórrer un camí llarg, però gaudint del paisatge, tot passa molt ràpid, tan que no pots acabar de digerir el que ha passat. Crec que és un problema perquè l'espectador no pot assimilar uns fets que ho canvien tot i provoquen el desenllaç de la sèrie. Per altra banda, un desenllaç que compleix totes les expectatives i que deixa a l'espectador satisfet perquè sap que no pot acabar de cap altra manera, però deixa un regust amarg ja que no s'acaba de resoldre la tensió entre els dos protagonistes. Un final, tot i ser abrupte, és un cant a l'amor. 

S.